Alguns testimonis

Durant el confinament, i sobretot en les èpoques de més contagis, vaig començar a notar molta tristor per les pèrdues i molta irritabilitat vers l’actitud i la irresponsabilitat de la gent: vaig arribar a encarar-me amb uns joves que no duien mascareta. Podia identificar allò que m’estava passant, però no era capaç de gestionar-ho bé. Estava molt confusa i no disposava dels recursos necessaris per poder sortir d’aquesta situació. Vaig fer una demanda a la Fundació Galatea per tal que m’ajudessin a gestionar aquest pressió social que sentia. Vaig trobar-me amb un professional que no em va jutjar. Em va comprendre i em va fer entendre que totes les emocions són importants i necessàries. També em va ensenyar el significat de cada emoció i va potenciar els meus recursos interns. Gràcies a aquesta feina puc regular la intensitat de les meves emocions i em sento molt més segura.

Treballo als Serveis Socials d'un ajuntament amb molta població vulnerable. En els darrers mesos hem gestionat molts desnonaments. En una d’aquestes ocasions, vaig atendre un usuari que em va dir que si el desnonaven, es mataria. Malauradament, es va produir el desnonament i aquest home es va suïcidar. Vaig necessitar contenció emocional i reduir el sentiment de culpa. Creia que mai més podria tornar a treballar en la meva professió. Poder parlar del tema amb una psicòloga de Fundació Galatea em va ajudar molt. Vaig poder identificar que aquesta mort m’havia generat una sèrie d’alteracions en els meus pensaments, emocions, comportament i, fins i tot, en la meva salut física. Poder encarar-les va ser el camí cap a la recuperació de la meva confiança.

Treballo com a psicòloga en un hospital de referència de Catalunya. Amb la pandèmia em van reubicar al servei de gestió emocional que s’havia creat al mateix hospital. Aquest canvi de lloc de feina va provocar que iniciés un quadre de patiment emocional. El que em passava era que m’enduia el malestar de les persones que atenia a casa. Aquesta situació em va desbordar fins a tal punt que vaig començar a tenir problemes familiars.
Reconec que com a psicòloga em sentia estranya pel fet de demanar ajuda a un company. No és senzill canviar el rol de terapeuta al de pacient. Gràcies al fet de sentir-me vulnerable vaig el pas de trucar a Fundació Galatea i exposar la meva situació. Recordo que durant la primera sessió em va costar molt cedir el control. La terapeuta em va ajudar a deixar “la psicòloga que porto a dintre” a la porta i vaig poder gaudir molt més de la sessió. Poder obrir-me emocionalment i connectar amb tot allò que sentia en un espai per a mi em va ajudar molt. Ara tinc clar que els que ens dediquem a la salut ens hem de cuidar, i molt, tant per nosaltres mateixos com per cuidar als nostres pacients. Quan em sentia trista i deprimida no podia estar al cent per cent pels meus pacients.

La situació de desbordament a la feina em va fer sentir irritable, frustrada, amb ansietat, a les nits em despertava a les 4 de la matinada i no podia tornar a dormir. Aquesta situació la vivia a la feina a l'hospital però també amb la meva família. Un dia comprant al supermercat en vaig posar a plorar i no podia parar de plorar. Vaig decidir contactar amb Fundació Galatea, una companya em va parlar sobre la feina que ells fan i el bé que li va anar. En les sessions de teràpia que em van oferir vaig poder recuperar la capacitat de continuar amb la meva vida, vaig poder entendre el que m'estava passant, em van donar eines molt útils per aprendre a entendre i regular les emocions que vivia i gràcies a aquest treball em conec millor i sento que tinc més control sobre allò que em passa.

Me sentí desbordada, sin saber gestionar mis dificultades y mis emociones.
La preocupación por el contagio de la covid, mis padres de edad avanzada y con inicio de demencia a los que tuve que dejar de visitar, mi pareja en ERTE.
Sentía frustración, rabia, miedo e impotencia. En aquel momento el alcohol y las benzodiacepinas me aliviaban ese malestar.
No me daba cuenta de que solo funcionaban como un parche y lo que hacían era que cada día me sintiera más desbordada.
Accedí a la Fundación Galatea para poder retomar las riendas de mi vida y aprender a gestionar mis emociones.

Arran de la meva separació vaig desenvolupar un síndrome depressiu del qual pensava que me n'havia sortit. La situació de la pandèmia va fer que empitjorés moltíssim el meu estat anímic, fet pel qual vaig consultar a les línies d'atenció telefònica de suport psicològic 061 des d'on em van recomanar la derivació a Fundació Galatea. Per a mi no va suposar cap problema assumir que necessitava ajuda i que no aconseguiria millorar per mi mateixa. Durant la teràpia he après a "saber detectar cert tipus de pensaments que no m’ajudaven gens, a viure menys angoixada, més tranquil·la, a canalitzar emocions, a conèixer-me millor i a replantejar-me certes expectatives sobre mi i sobre els altres".

Sóc metge anestesiòleg, en la meva professió veig morir molta gent en les reanimacions, però mai he vist morir tanta gent com en el context de la pandèmia per covid. La càrrega de treball, la impotència, el fet d’haver d'intubar a companys meus metges de l'hospital i finalment el contagiar-me jo mateix van fer que desenvolupés un patiment emocional que mai abans havia sentit. A l’agafar la baixa per ILT, el servei de salut laboral em va recomanar contactar amb Fundació Galatea, d'immediat em van atendre i vaig aprendre a acceptar que no puc impedir que succeeixin coses, però sí puc decidir com bregar amb elles i què fer amb això que m'està passant, atendre les meves necessitats i recuperar la seguretat en mi. Vaig poder reincorporar-me a la meva feina d'una manera segura.

Quan l'hospital es va veure desbordat per la situació de la Covid-19, el director mèdic ens va reunir a especialistes de diferents àrees i ens va dir que hauríem d'anar a les Ucis, em vaig sentir com si m'enviessin a la trinxera d'una guerra, vaig viure ansietat, por, culpa, irritabilitat, impotència, frustració, esgotament físic i mental. El que aquells dies vaig veure i vaig haver de decidir no tenien precedents en la meva vida i em va sobrepassar. Hi havia dies que era incapaç d'anar a treballar, mentalment només el fet de sortir de casa per anar cap a l'hospital feia que el meu cos és paralitzés, suava i no podia respirar, estava vivint atacs d'ansietat. La salut mental és tan important com la salut física, per aquest motiu vaig demanar ajuda psicològica a la Fundació Galatea. La teràpia m'ha permès gestionar millor les circumstàncies actuals. Ja he acabat el tractament però segueixo anant a sessions de manera puntual sempre que veig que alguna situació em pot superar.

Passada la segona onada vaig claudicar. L’ansietat se’m menjava. Havia viscut situacions de mort, com si d’una guerra es tractés, on calia escollir qui salvar i qui no. Ningú ens entrena per això a la carrera. Volia deixar la professió. Em vaig separar de la meva família durant 5 setmanes per protegir-los. Vaig adonar-me que necessitava ajuda, sol no podia. Sortosament em vaig vincular a la Fundació Galatea i després d’una baixa de tres mesos, molta autocura i seguiment mèdic i farmacològic, he fet canvis vitals i torno a gaudir de la professió.

Sóc metgessa d’atenció primària, durant la meva residència vaig començar a automedicar-me amb benzodiazepines per poder gestionar l’estrès i l’ansietat que experimentava durant les guàrdies i que després m’impedien dormir.
Quan vaig adonar-me’n n’estava prenent una gran quantitat cada dia. No sabia què fer, pensava que no en podia parlar amb ningú. Què pensarien els meus companys o caps. Tenia por i em sentia molt avergonyida i això encara em generava més ansietat. No hi veia sortida.
Vaig sentir parlar de la Clínica Galatea a un company i vaig posar-me en contacte amb ells. Des del primer moment em van fer sentir acompanyada. Tots els professionals que em van visitar a la clínica em van ajudar a entendre el que em passava i a trobar eines per gestionar la meva ansietat. Però, el que més em va ajudar va ser poder participar en les psicoteràpies de grup. Veure com altres companys i companyes havien passat per experiències semblants a la meva i com molts havien patit sota la conjura del silenci.
Ara puc acceptar les meves dificultats i buscar maneres de superar-les i quan no puc superar-les no castigar-me. Estaré sempre agraïda als professionals que em van ajudar i als companys amb qui vaig reprendre la meva vida.

Una médico de familia vocacional con plaza en propiedad, buen horario, buen centro de trabajo, con buena red familiar y social. Idílico, verdad?
Pues no: a una Atención Primaria abandonada y sobrecargada crónicamente le añadimos una pandemia que debemos gestionar sin recursos y la desidia de las autoridades sanitarias, y qué obtenemos?
Una médico de familia que piensa en abandonar la profesión, a la que la impotencia y la frustración conducen a una depresión profunda, y que al final del día necesita un buen lingotazo de vino para que su cabeza pare de dar vueltas y pueda dormir lo suficiente para poder afrontar el día siguiente. Así me encontré yo.
Suerte que fui a la Clínica Galatea donde primero me sentí protegida, después acompañada de excelentes profesionales y de otras compañeras en mi misma situación. No estaba sola en mi desesperación.
Y lo más importante: aprendí lo que yo misma decía en infinidad de ocasiones a los pacientes: si estamos mal no podemos cuidar de nadie. A nadie hacemos bien aguantando lo indecible “por no sobrecargar a los compañeros, por los pacientes, etc”.
Llega un momento en el que hay que parar y buscar ayuda, y yo tuve la suerte de obtenerla. Espero no volver a encontrarme nunca en un abismo mental tan profundo; el consuelo es que si lo veo venir sabré dónde acudir.
Estoy profundísimamente agradecida a la Galatea y al personal que trabaja allí.